5 reflexions sobre adolescents i benestar emocional. Cap a on anem?

1.- La família ha deixat de ser una realitat uniforme.

. Avui distingim entre: famílies tradicionals (mare, pare, fills); monoparentals (mare, fills; pare, fills); reconstruïdes (re-aparellats o re-casats amb fills propis i els de les parelles anteriors); separades (amb distints convenis de separació); homosexuals-lesbianes (que alhora poden ser amb parella o monoparentals); les transsexuals (amb parella transsexual o no, o sense parella); les mares-àvia (dones, fins i tot superats els 60 anys, que es converteixen en mares després d’un procés de reproducció assistida i que poden tenir parella o ser monoparentals), etc.

Cal preveure que distints models de família generaran distints models educatius. Complementàriament, però, a la seva estructura volem centrar-nos en els diferents estils educatius que resumirem en quatre tipologies: les famílies sobreprotectores, les permissives, les delegatives i les coresponsabilitzadores.

. D’una forma breu els pares i mares sobreprotectors (convisquin junts o no), tendeixen a generar una protecció excessiva respecte els seus fills i, en conseqüència, aquests creixeran molt consentits.

. Els pares/mares permissius (convisquin junts o no) són aquells que adopten el lema “vull ser l’amic / l’amiga del meu fill/a”. En conseqüència els fills tendeixen a créixer amb pocs límits. Els fills prenen decisions prematurament en qüestions que per edat no els correspondria.

. Els pares/mares delegatius (convisquin junts o no) són aquells progenitors que plantegen un estil de vida que prioritza, en primer lloc, les seves necessitats (laborals, formatives, de temps de lleure, d’oci, de vacances…), pares que tendeixen a delegar el seu deure d’educar a d’altres agents socials: el professor, el director de l’escola, el policia, l’alcalde, el jutge…

. Els pares/mares coresponsabilitzadors (convisquin junts o no) són aquells que han afavorit, des de la primera infantesa, que les responsabilitats de cadascú es compleixin i alhora estiguin en revisió continuada. Són pares implicats que mantenen una certa autoritat moral respecte dels seus fills/es.

Posant com exemple la situació de confinament recentment viscuda, per exemple, i respecte els deures escolars, els pares/mares d’estil sobreprotector tendiran a fer ells mateixos els deures dels seus fills/es.

Els pares permissius no tendiran a responsabilitzar els fills/es de no haver fet els deures escolars, tendiran a excusar-los: “No els compleixen perquè la situació de confinament no és la idònia pel seu compliment”.

Els pares delegatius partiran del punt de vista que els deures escolars són un tema exclusiu dels fills/es i, per tant, la responsabilitat de que els realitzin o no recau en els propis fills i en tot cas, en els professors; ells no se senten implicats ni responsabilitzats.

Els pares/mares corresponsabilitzadors, vetllaran perquè els seus fills/es realitzin els deures escolars i alhora estaran raonablement disponibles per oferir-los ajuda i/o recolzament.

2.- Més que adolescència, adolescents!

Hi ha diversos trets associats a l’adolescència com: l’explosió hormonal i la impulsivitat; la transformació del cos; la crisi d’identitat; l’excessiva ansietat; la baixa autoestima; la vivència de defectes, vergonyes i complexes; el malestar físic (sovint hipocondríac) i psicològic; les dificultats d’adaptació en relació als adults; idees i demandes persistents (mòbil, roba, perruqueria, tatuatges, jocs on-line…); estats i interessos egocèntrics…

Complementàriament alguns d’ells poden presentar trastorns neurològics (Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat: TDAH); d’aprenentatge (dislèxia, disgrafia, discalcúlia); de personalitat, etc.

En funció de la intensitat d’aquests trets i/o trastorns, el confinament serà més o menys satisfactori. Simultàniament hi ha adolescents que presenten comportaments oposicionistes, de desobediència i d’hostilitat, que són produïts, no tant com a conseqüència d’un trastorn, sinó com l’expressió d’un dèficit de l’estil educatiu rebut.

En conclusió, els adolescents amb comportaments disruptius poden ser malalts o maleducats. Uns i altres poden fer la convivència familiar i escolar molt difícil i, en molts casos, impossible.

3.- Respecte de les recomanacions universals.

Sovint ens arriben i es posen de moda, fórmules gairebé màgiques que per sí mateixes, sembla que tinguin una capacitat guaridora. Durant aquest temps de confinament per exemple, insistentment ens han arribat recomanacions universals com ara:

“Ens en sortirem”, “l’esport a casa”, “l’escola a casa”, “el bon clima familiar”, “cal facilitar la privacitat del fill/a”, “cal ser tolerant respecte del “pantallisme””, “tolerància en la inhibició dels fills respecte les tasques domèstiques”, “tolerància cap als fills respecte els deures escolars”…

Aquestes són algunes de les recomanacions, proclames, eslògans, “trending topics”… que ens arriben des de diversos àmbits i mitjans. La seva repetició les converteix gairebé en veritats incontestables.

El cert és que no hi ha cap evidència científica que determini que l’adopció d’aquestes recomanacions contribuirà al bon clima familiar i a potenciar la salut mental dels membres de la família.

Ans a l’inrevés, ens podem trobar amb un efecte contrari. Des d’Amalgama7 constatem que molts pares -especialment mares- se senten confusos. Fins i tot amb sentiments de ser “mals pares”. Molts d’ells expressen la seva suposada “ineptitud educativa”, atès que no assoleixen el “bon clima” familiar des de l’intent de dur a la pràctica aquestes recomanacions.

I és que ser, simultàniament, la mare, la mestre, la professora d’educació física, la mestressa de casa, la cuinera i la minyona, no és gens fàcil, si a més hi associem que molts pares i mares -els que podien- continuaven treballant des de casa.

En la millor de les situacions familiars, és a dir, en aquelles famílies que s’organitzen i funcionen amb un tarannà corresponsable, la simultaneïtat de rols que han d’adoptar els pares en molts casos i en moltes ocasions, no és que no sigui fàcil, és que, senzillament, no és possible.

En aquelles famílies en que els fills adolescents adopten rols més oposicionistes i disfuncionals, els pares tendeixen a cedir davant dels incompliments, o dels seus comportaments d’abús. Cedeixen amb l’objectiu d’aconseguir “un bon clima familiar”.

“Bon clima” que no assoleixen, potser perquè moltes d’aquestes recomanacions no són les adequades, potser perquè s’acaba acceptant un fet inacceptable: que als pares els corresponen totes les obligacions i als fills adolescents tots els drets.

En síntesi, i majoritàriament, la situació de confinament ha esdevingut un gran amplificador de la “música familiar” que ja sonava prèviament.

Durant el temps de confinament ha augmentat l’hostilitat, el maltractament, la bel·ligerància dels fills adolescents respecte dels seus pares? No disposem de dades oficials. Malauradament no existeix encara un servei d’atenció a les mares i pares que són objecte de violència filio-parental per part de les seves filles i/o fills adolescents.

Tenim, però, indicadors indirectes. Entre d’altres, l’augment de trucades per violència masclista, que es varen incrementar en un 88 % des de l’inici de l’estat d’alarma i fins el 30 d’abril de l’any 2020. Aquestes dades van ser registrades per l’Institut Català de les Dones (ICD) i difoses per la portaveu del Govern de la Generalitat de Catalunya, la consellera Sra. Meritxell Budó (roda de premsa del 9 de maig del 2020).

En aquest mateix període de temps, a Amalgama7 vàrem atendre 342 consultes realitzades per mares i pares que relataven, entre d’altres, una convivència conflictiva derivada dels comportaments disruptius per part dels seus fills adolescents.

4.- Els conflictes més reiterats manifestats per les mares i pares.

De cap manera volem obviar que en aquelles famílies on hi han conviscut mares, pares i adolescents amb un tarannà corresponsabilitzador, actiu, productiu i afectiu, la convivència amb i sense confinament resulta, no només possible, sinó, genèricament, agradable i gratificant. Segurament, en la majoria d’aquests casos l’experiència escolar i extraescolar també resulta profitosa o, almenys, no conflictiva.

Aquesta situació però, malauradament, no és la realitat que viuen totes les famílies ni totes les escoles que conviuen amb alumnes de secundària.

La realitat és que l’Estat Espanyol continua liderant el fracàs escolar a la Unió Europea. El 17.85 % dels joves entre 18 i 24 anys han abandonat prematurament la seva formació obligatòria, mentre que la mitjana comunitària de fracàs escolar a la Unió Europea se situa en el 10,50%.

A aquesta xifra d’alumnes amb dificultats escolars, també s’hi hauria d’afegir tots aquells amb una trajectòria escolar tòrpida, que acabaran graduant gràcies a la benevolència de l’actual sistema escolar.

Els alumnes fluctuants, amb rendiments acadèmics baixos o amb fracàs escolar, ho són a causa d’uns quocients intel·lectuals migrats?

No coneixem estudis empírics que signifiquin estadísticament aquesta causa com la primera, o almenys, com la principal dels alumnes que abandonen prematurament els seus estudis. Després de més de 7.000 adolescents atesos a Amalgama7, presentant la majoria d’ells una història de dificultats escolars rellevants, no arriba al 2% els alumnes que han puntuat deficitàriament en la bateria de proves psicomètriques d’intel·ligència.

Diversos estudis consideren que el fracàs escolar és explicable des de diverses variables, com ara : factors de qualitat dels plans educatius, dèficit dels recursos existents, formació dels professionals, factors d’extracció familiar i social…

5.- L’abandonament escolar prematur és un fenomen complex i multicausal. No és només un problema que afecti als joves i a les seves famílies, sinó que també genera un impacte cultural, econòmic i social. Malauradament són abundoses les dades publicades en relació a que els adolescents i joves més vulnerables tenen més risc de cursar cap a un abandonament escolar prematur.

L’etiologia del fracàs escolar, complementàriament a les variables descrites, està en relació també a un factor determinant: la desmotivació escolar.

El factor comú observat des de l’equip educatiu d’Amalgama7 en els alumnes residents a les escoles terapèutiques i educatives no és que “no puguin”, sinó que “no volen”.

I per què “no volen”? Quin és l’origen de la seva desmotivació escolar? Les nostres dades convergeixen en que el factor essencial rau en que molts d’aquests alumnes han iniciat diversos comportaments de risc que, en molts casos, han cursat cap a un trastorn de conducta o una patologia dual.

Variables com ara: dificultats per acceptar normes i límits; dèficits emocionals; estats d’ànim disfòrics i/o amb alts nivells d’ansietat; adopció d’uns patrons culturals basats en la immediatesa; desregulació dels ritmes del son i dels hàbits alimentaris; la baixa tolerància a la frustració; la baixa autoestima; dèficits de projecte vital; asincronies i incompliments familiars; comportaments de violència filio-parental; ús, abús i policonsum de substàncies psicoactives; excessiva exposició a oci paralitzant (pantallisme); maltractament entre alumnes, etc.

La presència d’alguna, o d’algunes d’aquestes variables, majoritàriament, incidiran, entre d’altres, en els baixos rendiments acadèmics, el desinterès i l’abandonament de les activitats extraescolars, en la desmotivació i , en molts casos, cursaran cap a l’abandonament escolar prematur.

Quina és la resposta que ofereix avui l’escola a aquests alumnes de secundària?. Els alumnes desmotivats, oposicionistes i desafiants per què ho són? I en tot cas, són reconduïbles?.

Durant l’època de confinament, entre els conflictes més reiterats per les mares i pares que conviuen amb fills adolescents, hi sobresurt la poca motivació, en molts casos la total desmotivació, pel compliment dels deures i les tasques escolars.

Moltes d’aquestes famílies relaten que enfront de comportaments reiterats d’incompliments escolars, baixos rendiments, o d’altres conductes desadaptatives per part dels seus fills adolescents, han estat sistemàticament invitades a “canviar d’escola”. D’aquesta manera molts d’aquests alumnes han deambulat progressivament i sistemàticament per l’escola pública, concertada, privada, laica, religiosa, la urbana i la rural sense trobar respostes de reconducció en cap d’elles.

 

Dr. Jordi Royo

Director Clínic d' Amalgama7

Vicepresident del Clúster de Salut Mental de Catalunya.